Ètica

Definició d’Ètica

Des de sempre els humans hem considerat que hi ha bones i males conductes. Interiorment tots aprovem o desaprovem determinades conductes. Quan transformem aquesta tendència gairebé instintiva en una reflexió sistemàtica i ordenada apareix el pensament ètic.

L’ètica és doncs la reflexió sobre el comportament humà per considerar-lo com a correcte o incorrecte. Es tracta de pensar i decidir de forma raonada com ens hem de comportar, quines conductes són bones i quines dolentes.

La paraula ‘ètica’ ve del grec ‘ethos’, que significa ‘hàbit’, ‘costum’, manera de ser’ o ‘caràcter’.

Diferència entre Valors Universals i Valors Relatius

Has sentit mai la frase: “contra gustos no hi ha disputes”? És certa: hi ha qui li agrada més el gust salat que el dolç, i a la inversa. I amb les preferències pels colors també: hi ha qui prefereix el blau al verd, o el vermell al taronja, etc… Tot això són gustos i preferències relatives, depenen de cada persona. Contra això no s’hi pot dir res, cadascú té els gustos que té.

Ara bé, podem dir el mateix respecte dels valors ètics, estètics o espirituals? Podem dir que el Bé, la Justicia o la Bellesa són relatius? És a dir, que depenen de cadascú? O potser són iguals per a tothom?

Entre els filòsofs antics, alguns creien que tot era relatiu, és a dir, que igual que els gustos o preferències en el menjar varien en cada persona, la idea de Bé o de Justicia també depenien de cadascú. Però hi havia molts d’altres savis que creien, pel contrari, que sí que hi havia valors iguals per a tothom, valors que eren universals. Entre aquests savis hi havia els filòsofs més importants: Pitàgores, Sócrates, Plató, Aristòtil, etc… Tots ells creien que gràcies a que hi havia valors universals, iguals per a tothom, podem fer judicis de valor, és a dir, podem jutjar si una cosa està bé o malament, si és justa o injusta, si és bella o no. Tots ells creien que els valors universals no depenen de si quelcom ens és útil o no, si ens satisfà els nostres interessos o no, sinó que són valors vàlids per sí mateixos.

La indefinibilitat de la idea de Bé

Si volem definir els grans conceptes, com Bé, Justicia, Veritat, Bellesa, etc., veiem que és quasi impossible. Si, per exemple, tractem de definir la justicia veiem que només podem fer-ho pensant en situacions que siguin justes: pagar els deutes que un té és just. Però amb aquest exemple no definim la justicia, ja que hi ha moltes altres situacions que ensenyen també el que vol dir justicia. Aquí apareix un misteri: no podem definir bé la justicia però, en canvi, si la nostra intel·ligència està sana, reconeixem la justicia quan la veiem, i la diferenciem de la injusticia. No podem definir-la, però el nostre cor la reconeix. Com pot ser això? Doncs, aquells filòsofs, com Plató i Aristòtil, deien que això és així perquè existeixen valors universals, que són com models. Com més s’apropa una acció a aquest model de justicia que no podem explicar però que d’alguna manera coneixem, més justa trobem una acció. I amb tots els demés conceptes universals passa el mateix.

La idea de perfecció

L’escritora i filòsof Iris Murdoch ens presenta la idea de progrés moral lligada a la idea de perfecció. Segons aquesta autora un enteniment profund de qualsevol àrea de l’activitat humana porta associada una progressiva revelació de graus d’excelència; és a dir, existeix una escala, una direcció, de pitjor a millor. I en el terreny del comportament humà passa exactament igual, també veiem una progressió respecte a les conductes, de menys a més virtuoses. D’aquí que es digui que l’ésser humà té una naturalesa indeterminada, ja que en bona mesura depèn de la seva voluntat avançar o retrocedir per aquesta escala de graus de perfecció.

Extret del llibre de I. Murdoch, La soberanía del Bien, 2001, p.67.

Potser per això, la gran pedagoga Maria Montessori va dir:

“La primera idea que un nen ha d’aprendre és la diferència entre el bé i el mal”.

El mite de la caverna de Plató

En el següent enllaç pots veure el mite de la caverna de Plató, que explica de forma al·legòrica la diferència entre valors relatius i valors absoluts:

https://blocs.xtec.cat/historiafilosofiajdc/2021/10/06/el-mite-de-la-caverna/

La imatge poètica del riu canviant que reflexa les estrelles fixes

A través de les imatges poètiques, com en aquesta d’un quadre de Van Gogh (Nit estrellada sobre el Roine) traspua un ordre superior, perceptible només a qui mira el món en la seva qualitat simbòlica. El món no és només la realitat que percebem a través dels sentits, sino que apunta a quelcom més, és en ell mateix un ‘signe’.

En aquesta imatge  veiem les estrelles del cel que es reflecteixen en l’aigua en moviment d’un riu. L’aigua del riu canvia moltes vegades, però el reflex de la lluna i les estrelles en l’aigua és sempre el mateix. Què vol dir això? Què pot voler dir una cosa que canvia però que en reflecteix una que no canvia?

Els poetes místics interpreten aquesta imatge com el reflex dels atributs divins eterns en el canviant món terrenal. Fixem-nos en com ho explica el mestre i poeta d’origen persa Jalaluddin Rumi:

“Has de saber que el món dels éssers creats és com l’aigua clara i pura que reflexa els atributs de Déu. El seu coneixement, justicia i bondat reflecteixen els atributs de Déu de la mateixa manera que una estrella del cel es reflexa en l’aigua. Els reis terrenals reflecteixen la reialesa de Déu. Els savis reflecteixen la saviesa de Déu. Els pobles i les nacions poden cambiar a mesura que una generació reemplaça una altra, però els atributs divins són eterns. L’aigua del riu canvia moltes vegades, però el reflex de la lluna i les estrelles en l’aigua és sempre el mateix”.

Jalaluddin Rumi

(poeta místic d’origen persa)